Diumenge 20 d’Octubre del 2013

No sabem caminar sols.
No.

S’intenta, s’intenta… Però l’angoixa és la teva única acompanyant.
Conseqüències? Moltes.
La necessitat de sentir algú que t’agafa la mà en el trajecte, el tacte suau i l’escalfor de la seva pell et recomforta i l’angoixa desepareix.
Sents que pots seguir endavant.
Sents que pots fer el que sigui.
Sents que pots aconseguir els teus objectius.
Per aconseguir això, és quan es construeixen relacions, amors, desamors i altres tendències macabres de dependència a la gent que t’envolta.
Conèixes, descobreixes, toques, acaricies, dones plaer, et donen plaer.
Llavors dubtes, dubtes massa, però apareix la por a la solitud.
Angoixa.
Apareix la dependència. Jo, tu, nosaltres.
Enveja, gelosia.
Et remous pels llençols pensant en si a l’altre persona li importes de la mateixa manera que ella a tu.
No sabem caminar sols.
No.
Per això aguantem, ens torturem, trenquem llençols, plorem, riem o, dit d’una altre manera, estimem.
Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión /  Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión /  Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión /  Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión /  Cambiar )

Conectando a %s