El dia en que vaig tornar a creure en les persones.

Estava sentada en un portal pensant. Era un d’aquells moments que ha passat algún fet que et destrossa per dins. La motivació per avançar és aniquil·lada i de tot això en resulta un espai en blanc que no et veus capaç ni d’omplir ni de pintar.

Pensava, mirant l’infinit. Era el que necessitava en aquell moment. Unes hores de soledat, en silenci, per centrar-me en digerir el que havia passat.

Tot d’una, un home que passava pel carrer s’atura davant meu, s’ajup i em pregunta: «¿Estás nerviosa?». Em va costar entendre’l a la primera, era africà i tenia un accent estrany. Li vaig donar llargues, no tenia ganes ni ànims de parlar amb ningú i menys amb un desconegut. Tot i així, ell va insistir. Va dir que era normal que estigués nerviosa, per la parella, la familia, diners, tothom té moments nerviosos. Entenia que quan deia «nerviós» es referia a preocupat o trist. Va restar en silenci i se’m va quedar mirant. Jo, sincerament, no sabia què dir-li. En veure la meva cara d’indiferència va tornar a insistir. Va justificar-se dient que no volia fer-me mal, que ell parlava català, castellà, que portava temps aquí. Suposo que m’ho va comentar per els prejudicis que tenen alguns quan veuen una persona d’aquelles terres. Deia que no volia saber el meu nom, ni quin era el meu problema, ni res sobre mi. Només insistia en que no podia quedar-me allà sentada. Havia d’aixecar-me, caminar, parlar, distreure’m i deixar fluir els problemes fora del meu cap. Repetia una i altre vegada que ell tenia sang igual que jo per les venes, i que entenia el que jo sentia.

Em va fer somriure.

Al veure que jo dibuixava una rialla a la meva cara, em va etzibar: «¡Ves! Ya he conseguido lo que yo quería. ¡No pares de sonreir, chica!». Just abans d’anar-se’n em va demanar que xoqués el puny amb el seu mentres deia «¡Tu sí que eres auténtica! Eres una buena persona.» Va anar-se’n caminant enrera lentament mentres es despedia amb la mà.

En aquell moment no ho vaig apreciar al 100%. No va ser fins unes hores després, ja més serena, que vaig adonar-me de tot el que m’havia donat un desconegut en 10 minuts. M’havia donat un trosset de felicitat de la forma més altruista, desinteressada i incondicional que havia vist mai.

Jo, que sóc pessimista de mena, he hagut de reflexionar. Existeixen de veritat les persones no egoistes? Persones que poden donar de si mateixes sense rebre res a canvi? Ni tan sols satisfacció emocional? Sempre m’he regit en que en el fons tots som egoistes: si ajudem als nostres amics és perquè si estan malament, nosaltres ens sentim malament. Al cap i a la fi ho fem per nosaltres. Però, què empeny un desconegut a aturar-se per animar-me?

La vida, nois. La vida fa créixer flors en els terrenys més hostils.

 

 

 

Anuncios

Responder

Introduce tus datos o haz clic en un icono para iniciar sesión:

Logo de WordPress.com

Estás comentando usando tu cuenta de WordPress.com. Cerrar sesión / Cambiar )

Imagen de Twitter

Estás comentando usando tu cuenta de Twitter. Cerrar sesión / Cambiar )

Foto de Facebook

Estás comentando usando tu cuenta de Facebook. Cerrar sesión / Cambiar )

Google+ photo

Estás comentando usando tu cuenta de Google+. Cerrar sesión / Cambiar )

Conectando a %s