La tristeza de los jóvenes es perenne.

La tristeza de los jóvenes es perenne.

Efímera es la palabra. Efímero el trabajo, efímero el sueldo, efímero el amor, efímeros los amigos, efímera la confianza.

No tenemos nada seguro, nunca nada lo ha sido, supongo. Mas ahora nos exigen el 200%, prometiéndonos el oro y el moro.

Lo que sí nos han dado es la esclavitud de las redes sociales, fruto del excesivo control por parte de las empresas Seguir leyendo “La tristeza de los jóvenes es perenne.”

Canvis

Les coses canvien a un ritme que ens supera. Realment tenim la capacitat d’adaptar-nos a tots els canvis?

Cada vegada sóc més conscient que, segurament, no és que diferents fets de la nostra vida al llarg del temps canviïn, sinó que el pas del temps ens permet veure-ho amb uns altres ulls, des d’un altre punt de vista. La veritat és que això és una marranada, adaptar-nos a una situació per després veure que ho feies malament o que no és tal i com tu et pensaves que era. Quin remei tenim llavors? Entristir-nos? Enfadar-nos?

Suposo que la nostra capacitat d’adaptar-nos a canvis constants va relacionada amb la nostra maduresa; i, el fet que jo estigui escribint aquestes quatre línies ara mateix, coincideix amb que als vint- i-pocs és quan et vas adonant que la vida no és tan fàcil com et pensaves ni que el món està als teus peus.

Però el que no farem és tirar la tovallola, no? A suar, a suar i a aprendre, que és el que hem vingut a fer aquí.

Caminant de nit

Ja s’havien obert les llums del taller, la llum solar havia desaparegut i una vegada més la lluna regnava sobre la faç de la terra. Els ulls em pesaven, tot i que en cos i ànima no volia tornar cap a casa. Passejava pels carrers banyats per la llum de la lluna, i els observava. Secrets, mentides i borratxos navegaven i naufragaven per les avingudes, carrerons i camins de Barcelona.

En aquell moment el món es va parar: anava caminant pel carrer només amb el so de les teves botes repicant al terra; suspirs d’amor que mai es van produïr, secrets mai explicats i històries increïbles viatjaven amb el vent, creant un tendre xiuxiueig que et feia venir pessigolles quan els cabells et rossaven la orella. Em vaig seure en un banc a prop del carrer Tallers.

Observava i callava.

Just en aquell moment, era quan sabia qui era, què volia.